Innocència

                           

 VOLDRIA GUARDAR

 

Voldria guardar en una caixeta que no obriríem mai la innocència dels

nostres nets i com la d’ells la de tots els nens del món. Ja que són molts els detalls que tenen tant si són de paraula com de fets ens demostren la seva innocència.

Un de tants que em va arribar al cor va ser...

Venia jo del dentista que m’havia tret un queixal i en arribar a casa s’acosta un dels nets i em diu: Iaia ja tens el queixal que te’n tret, per posar-te’l a sota del teu coixí.? El ratolí Perez et portarà un regal! En dir-li que no, es va quedar molt pensatiu, però va reaccionar tot seguit i em diu...No passa res Iaia , escriu-li en un paper, No tinc el queixal perquè se’l ha quedat el dentista. Segur que et deixarà un regal, ell és molt bo!

Un altre dia vam anar a veure  els Pastorets , i a la escena de la cova (per megafonia van dir “els nens i nenes que vulguin poden pujat a l’escenari com si fossin uns pastorets que anessin a veure el nen Jesús”. Molt contens van anar cap allà, Però quan van estar a tocar vaig veure que parlaven entre ells. Que passa? Vaig pensar ... I que és el que passava?, doncs que el de quatre anys va demanar un caramel que li guardava el germà a la butxaca i li volia donar a la Mare de Déu per el nen Jesús. Li va donar.

Un exemple més; el fet de parar taula per els Reis d’Orient amb tots els ets i uts no pot faltar res, demanant a la mare tot el que pensen que pot agradar en els Reis, els millors plats, copes o gots, tovallons de roba ( no de paper), fruita, galetes, cafè, llet, aigua, pa, formatge. Amb una il·lusió que s’encomana.

Tot això i moltes coses més que podríem tenir en conte de la innocència dels nets ...de tots els nens.

L'abraçada

L'abraçada

Després d'uns dies tan emboirats per la tristesa que sols em portava desànim, vaig treure el cap per la finestra un sol radiant ho il·luminava tot, i vaig començar a pensar: Roser es veu el camí a seguir, lluitar i saber estar... al teu lloc, i al escoltar els nets que cantaven em vaig dir "qui estima l'àvia"? "qui em fa una abraçada"? i comprenent la força que té aquest gest se'm va arrencar de cop la tristor de dintre meu.

Mequinensa

Viatge a Mequinensa

El viatge a Mequinensa ha estat molt adient en tots sentits.

Primer, perquè m’ha fet reviure i comprendre el que Jesús Moncada ens dóna a conèixer amb el seu “Camí de Sirga”. He pogut gaudir i profunditzar tot el què he llegit, veien Mequinensa me’n he adonat de la trista realitat i el molt que van passar, durant tots aquells anys d’incertesa i desprès la destrucció. I també admirar de més a prop el seu treball molt dur, uns en les mines i els altres sirgant riu amunt i avall.  He imaginat l’Arquimedes, el Nelson, l'Honorat del Rom o la Carmela anant amunt avall atrafegada, o he vist també l’Aleix i la Melena en aquells recons tan macos de la natura, tancant els ulls he tornat a llegir el llibre.

Segon: El que és el viatge amb l’autocar va ser molt divertit, distret amb les lectures d’escrits, de poesies, haikus, tanques i un munt de cançons a quina més maca que cantàvem amb tot el cor, i per acabar-ho d’arrodonir, la cançó de “Camí de Sirga” què desprès vam cantar tots junts amb  la gent de Mequinensa, tot gràcies a la profe Mª Dolors

que tant es desfà per tots. Hi tornaré....

important

El destí...

El destí uneix i separa les persones

però no existeix cap força,

què sigui tant gran

que faci oblidar a les persones,

què per algun motiu ,

algun dia, no compartiren quelcom,

la seva amistat, el seu amor,

una paraula d’encoratjament,

un somriure, una abraçada,

contribuint a la nostra felicitat.

Hi ha un moment en la vida

que tu saps...

qui és important per tu,

qui mai ho ha estat,

qui ja no ho és

i qui ho serà sempre.

vals rodat

Sentir la veu
"Aquell dia del més d'Agost de 2001, en la seva cambra silenciosa de malalta, la vella Teresa tornava a sentir la veu d'en Faust el seu espòs; què una nit quan sortien del ball, allà per l'any 1941;
era tranquil·la, incitadora, clara, alegre i molt convincent què li deia que l'estimava i que per ella era capaç de tot, que no podia esperar més, que li digués que si... que es cassessin molt aviat per tenir-la per sempre amb ell i tots dos gaudir de l'amor com i com aquell vals rodat, lent pausat de bella melodia.

Un dinar a la muntanya, de casa.

El fil del record trobat en les fotografies em duien a la meva infància molt feliç amb els pares i germà. Recordo un dia molt vagament, unes imatges són nítides i d'altres giren com remolins dintre el meu cap i es desfan com volves de cendra si intento detenir-les.
Un diumenge el  meu germà i jo ens aixecàrem contents i il·lusionat, havíem d'anar a dinar a la muntanya o bé al Parc Güell; se m'ha esborrat aquest record però plovia!. El nostre disgust no podia ser més gran desconsolats
 per aquella pluja, mirant amb la cara enganxada als vidres de la finestra, veiem com les gotes de pluja relliscaven pels vidres i les nostres llàgrimes cara avall, però s'acostaren a nosaltres el nostres pares i ens digueren; -no teniu perquè amoïnar-vos i menys plorar, si no podem anar a la muntanya, aquesta vindrà a casa.
I posant unes estovalles a terra, al bell mig de l'habitació, amb els plat, coberts i gots de plàstic van menjar la truita de patates (de les més bones que he manxat mai) formatge, pa i d'altres coses; els pares ens miraven somrients, veien com gaudíem d'un dinar a la muntanya, a la nostra casa.

Reviure

Si l'alenada de memòria trista l'hagués envoltat, l'hauria fet reviure, i hauria recordat a un home molt bo, que estimava a tothom, hauria vist a un home valent lluitant amb la seva malaltia amb totes les forces, que no va poguer esquivar, hauria estat per tots un goig, hauria estat un cel, hagués seguit el seu camí literari d'escriure obres de teatre, comèdia o drama i molts altres reculls. I avui hauria estat una persona molt important en el món de les lletres, ja que en tot moment hagués dit i escrit alló que ell pensava, creia i defensava de qualsevol situació que l'envoltes, hauria jo après tantes coses d'ell, l'hagués vist rodejat de la gent que molt l'estimava, els de casa, la gent del teatre i de la feina, dels que no l'estimaven perquè no el coneixen com la gent del tramvia ó d'un cafè, d'un banc del Passeig de Gràcia o be d'un parc escoltant el cant dels ocells o el riure i cridar d'uns nen que jugaven. Tot per a ell era un motiu per pendre notes en la seva petita llibreta.