Mequinensa

Viatge a Mequinensa

El viatge a Mequinensa ha estat molt adient en tots sentits.

Primer, perquè m’ha fet reviure i comprendre el que Jesús Moncada ens dóna a conèixer amb el seu “Camí de Sirga”. He pogut gaudir i profunditzar tot el què he llegit, veien Mequinensa me’n he adonat de la trista realitat i el molt que van passar, durant tots aquells anys d’incertesa i desprès la destrucció. I també admirar de més a prop el seu treball molt dur, uns en les mines i els altres sirgant riu amunt i avall.  He imaginat l’Arquimedes, el Nelson, l'Honorat del Rom o la Carmela anant amunt avall atrafegada, o he vist també l’Aleix i la Melena en aquells recons tan macos de la natura, tancant els ulls he tornat a llegir el llibre.

Segon: El que és el viatge amb l’autocar va ser molt divertit, distret amb les lectures d’escrits, de poesies, haikus, tanques i un munt de cançons a quina més maca que cantàvem amb tot el cor, i per acabar-ho d’arrodonir, la cançó de “Camí de Sirga” què desprès vam cantar tots junts amb  la gent de Mequinensa, tot gràcies a la profe Mª Dolors

que tant es desfà per tots. Hi tornaré....

important

El destí...

El destí uneix i separa les persones

però no existeix cap força,

què sigui tant gran

que faci oblidar a les persones,

què per algun motiu ,

algun dia, no compartiren quelcom,

la seva amistat, el seu amor,

una paraula d’encoratjament,

un somriure, una abraçada,

contribuint a la nostra felicitat.

Hi ha un moment en la vida

que tu saps...

qui és important per tu,

qui mai ho ha estat,

qui ja no ho és

i qui ho serà sempre.

vals rodat

Sentir la veu
"Aquell dia del més d'Agost de 2001, en la seva cambra silenciosa de malalta, la vella Teresa tornava a sentir la veu d'en Faust el seu espòs; què una nit quan sortien del ball, allà per l'any 1941;
era tranquil·la, incitadora, clara, alegre i molt convincent què li deia que l'estimava i que per ella era capaç de tot, que no podia esperar més, que li digués que si... que es cassessin molt aviat per tenir-la per sempre amb ell i tots dos gaudir de l'amor com i com aquell vals rodat, lent pausat de bella melodia.

Un dinar a la muntanya, de casa.

El fil del record trobat en les fotografies em duien a la meva infància molt feliç amb els pares i germà. Recordo un dia molt vagament, unes imatges són nítides i d'altres giren com remolins dintre el meu cap i es desfan com volves de cendra si intento detenir-les.
Un diumenge el  meu germà i jo ens aixecàrem contents i il·lusionat, havíem d'anar a dinar a la muntanya o bé al Parc Güell; se m'ha esborrat aquest record però plovia!. El nostre disgust no podia ser més gran desconsolats
 per aquella pluja, mirant amb la cara enganxada als vidres de la finestra, veiem com les gotes de pluja relliscaven pels vidres i les nostres llàgrimes cara avall, però s'acostaren a nosaltres el nostres pares i ens digueren; -no teniu perquè amoïnar-vos i menys plorar, si no podem anar a la muntanya, aquesta vindrà a casa.
I posant unes estovalles a terra, al bell mig de l'habitació, amb els plat, coberts i gots de plàstic van menjar la truita de patates (de les més bones que he manxat mai) formatge, pa i d'altres coses; els pares ens miraven somrients, veien com gaudíem d'un dinar a la muntanya, a la nostra casa.

Reviure

Si l'alenada de memòria trista l'hagués envoltat, l'hauria fet reviure, i hauria recordat a un home molt bo, que estimava a tothom, hauria vist a un home valent lluitant amb la seva malaltia amb totes les forces, que no va poguer esquivar, hauria estat per tots un goig, hauria estat un cel, hagués seguit el seu camí literari d'escriure obres de teatre, comèdia o drama i molts altres reculls. I avui hauria estat una persona molt important en el món de les lletres, ja que en tot moment hagués dit i escrit alló que ell pensava, creia i defensava de qualsevol situació que l'envoltes, hauria jo après tantes coses d'ell, l'hagués vist rodejat de la gent que molt l'estimava, els de casa, la gent del teatre i de la feina, dels que no l'estimaven perquè no el coneixen com la gent del tramvia ó d'un cafè, d'un banc del Passeig de Gràcia o be d'un parc escoltant el cant dels ocells o el riure i cridar d'uns nen que jugaven. Tot per a ell era un motiu per pendre notes en la seva petita llibreta.

Records de l'adolescència

Tenia més o menys catorze anys, quan dintre meu tot es va transformar; de ser una nena , a començà a pensar i sentir dintre meu com tot canvia a esdevenir una adolescent que ja mira i sent el seu entorn amb un altre caire i present que actuen en ella d'una manera diferent aquells que l'envolten.
No havia sortit mai sola, sempre acompanyada dels meus pares, avis, germà o oncles, però de sobte un dia em digueren els meus pares;-si vols anar amb el noi i noies del Centre, pots anar-hi: creiem que ho pots passar molt bé amb una colla, ja que ets una noia que sap fer-se estimar i respectar pels seus amics i per tothom.
Vaig apuntar-me a la cola que ballaven sardanes i anaven a assajar tots els dimecres, i els diumenges a la tarda anàvem a la plaça San Jaume a ballar sardanes, i amb els braços ben enlaire, les mans ben encaixades i els nostres caps molt alts, amb els ulls mirant el cel començàvem els peus començaven a puntejar amb els acords de la tenora i el flabiol. Si tenia la sort que el meu costat hi tenia en Xavier, encara millor, ja que el meu cor bategava molt més de pressa.