Un dinar a la muntanya, de casa.

El fil del record trobat en les fotografies em duien a la meva infància molt feliç amb els pares i germà. Recordo un dia molt vagament, unes imatges són nítides i d'altres giren com remolins dintre el meu cap i es desfan com volves de cendra si intento detenir-les.
Un diumenge el  meu germà i jo ens aixecàrem contents i il·lusionat, havíem d'anar a dinar a la muntanya o bé al Parc Güell; se m'ha esborrat aquest record però plovia!. El nostre disgust no podia ser més gran desconsolats
 per aquella pluja, mirant amb la cara enganxada als vidres de la finestra, veiem com les gotes de pluja relliscaven pels vidres i les nostres llàgrimes cara avall, però s'acostaren a nosaltres el nostres pares i ens digueren; -no teniu perquè amoïnar-vos i menys plorar, si no podem anar a la muntanya, aquesta vindrà a casa.
I posant unes estovalles a terra, al bell mig de l'habitació, amb els plat, coberts i gots de plàstic van menjar la truita de patates (de les més bones que he manxat mai) formatge, pa i d'altres coses; els pares ens miraven somrients, veien com gaudíem d'un dinar a la muntanya, a la nostra casa.