dimecres, 15 de febrer del 2012

Records de l'adolescència

Tenia més o menys catorze anys, quan dintre meu tot es va transformar; de ser una nena , a començà a pensar i sentir dintre meu com tot canvia a esdevenir una adolescent que ja mira i sent el seu entorn amb un altre caire i present que actuen en ella d'una manera diferent aquells que l'envolten.
No havia sortit mai sola, sempre acompanyada dels meus pares, avis, germà o oncles, però de sobte un dia em digueren els meus pares;-si vols anar amb el noi i noies del Centre, pots anar-hi: creiem que ho pots passar molt bé amb una colla, ja que ets una noia que sap fer-se estimar i respectar pels seus amics i per tothom.
Vaig apuntar-me a la cola que ballaven sardanes i anaven a assajar tots els dimecres, i els diumenges a la tarda anàvem a la plaça San Jaume a ballar sardanes, i amb els braços ben enlaire, les mans ben encaixades i els nostres caps molt alts, amb els ulls mirant el cel començàvem els peus començaven a puntejar amb els acords de la tenora i el flabiol. Si tenia la sort que el meu costat hi tenia en Xavier, encara millor, ja que el meu cor bategava molt més de pressa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada